Personalitat Mùltiple

Sent com si fos dues persones diferents? Canvia de personalitat de manera dràstica? ¿Es relaciona i interacciona amb el seu entorn de manera diferent quan experimenta cada personalitat per separat? La percepció de si mateix i de l’entorn canvia amb cada personalitat? Li costa recordar informació personal important? ¿Almenys dues d’aquestes identitats o estats de personalitat controlen de forma recurrent el comportament?

Breu descripció del trastorn

El Trastorn d’Identitat dissociatiu (TID) anomenat amb anterioritat Personalitat Múltiple, es caracteritza per l’existència de dos o més identitats que controlen el comportament de la persona, on apareix cada personalitat en moments diferents, cadascuna d’elles amb un patró propi i constant, cadascuna amb la seva forma de percebre, de relacionar-se i d’entendre l’entorn i a si mateix. El trànsit d’una a una altra és sobtat i sol coincidir amb un factor d’estrès. Produeix amnèsia asimètrica, que consisteix en la incapacitat de recordar informació personal rellevant sobre alguna de les altres identitats, les quals poden estar jerarquitzades. Es tracta d’un trastorn greu amb caràcter crònic.

El TID s’instaura en l’adolescència, encara que contínua i s’expressa durant l’edat adulta, és més comú en dones.

Es diagnostica el trastorn uns 6 o 7 anys, aproximadament, després de l’aparició del primer símptoma. Es pot donar de forma contínua o en forma d’episodis temporals.

Es pot confondre amb altres trastorns (diagnòstic diferencial): l’epilèpsia (en què les identitats no són complexes i integrades); amnèsia dissociativa, fugida dissociativa i trastorn de despersonalització (en què cap té identitats múltiples); esquizofrènia (amb símptomes psicòtics característics); trastorn bipolar (amb presència d’episodis afectius); trastorn límit de la personalitat (en què presenta inestabilitat de la identitat però en la mateixa personalitat); simulació i trastorns facticis (en els que presenta símptomes simulats).

En els casos més greus tenen un patiment psiquiàtric greu i persistent, i pot requerir repetits internaments psiquiàtrics i de tractament hospitalari parcial.

En els nens, els símptomes no s’han de confondre amb joc fantasiós o companys de joc imaginaris.

Proposta d’abordatge terapèutic

El Trastorn d’Identitat dissociatiu es tracta com un trastorn complex, crònic, amb base traumàtica.

El tractament d’aquest trastorn des de l’enfocament cognitiu conductual va encaminat, en primera instància, a atendre les queixes i opinions, per tal de reduir i alleujar els símptomes que no són del repertori de la conducta específica del trastorn, per tal de dotar-lo de habilitats per enfrontar-se més endavant amb emocions i records d’experiències traumàtiques. És important plantejar com a meta de la teràpia una comunicació assertiva (en la qual s’expressi de forma correcta i no ansiosa els sentiments) i adequada.

Però pot ser necessari aplicar altres psicoteràpies, si s’utilitza el següent model de 3 etapes. A la primera s’ensenyen tècniques per manejar els símptomes i estabilitzar la seva vida. Potser siguin necessàries les intervencions familiars, matrimonials, socials i educatives. La teràpia de grup homogeni per a pacients amb TID pot ser efectiva si s’estructura de manera acurada per enfocar-se en l’adaptació actual a la vida i no als traumes passats. Les teràpies expressives (artística i dansa) solen ser d’utilitat. En la segona fase, després de l’estabilització, alguns pacients poden triar el processar de manera intensiva els records del trauma en si. Finalment i un cop resoltes les qüestions relacionades al trauma, el pacient pot enfocar a la seva adaptació a la vida normal. En alguns pacients s’aconsegueix la fusió de les identitats alternes.