Piromania

Té gran interès, fins i tot fascinació, pel foc? ¿Té la necessitat de provocar incendis de forma deliberada i intencionada? ¿Experimenta tensió o una forta emoció abans de provocar l’incendi? Experimenta benestar, gratificació alliberament de la tensió un cop ha encès el foc? Necessita presenciar els seus efectes devastadors? Es presenta voluntari/a per a participar en la seva extinció?


Descripció del trastorn

La piromania es defineix com la presència de múltiples episodis de provocació d’incendis de forma deliberada i intencionada, en què la persona experimenta tensió o una forta emoció abans de provocar l’incendi. Sol haver-hi una fascinació pel foc, els seus contextos i les seves conseqüències. És un trastorn de control d’impulsos en la qual els individus no aconsegueixen resistir-se a l’impuls d’iniciar l’incendi.

La presència d’una conducta reiterada de calar foc, la fascinació per la seva contemplació, l’intens interès per tots els elements que l’envolten, un augment de la tensió abans de produir-lo i alleujament emocional un cop realitzat, són algunes de les característiques que pateixen les persones que pateixen piromania. Una persona piròmana sent la necessitat de provocar un incendi i no pensa en les conseqüències que això portarà. No s’allunya del foc sinó que es manté a prop, fins i tot arriba a participar en les tasques d’extinció.

Es relaciona amb el trastorn disocial i el trastorn per dèficit d’atenció amb hiperactivitat. És més freqüent en els homes i especialment en els que tenen poques habilitats socials i dificultats d’aprenentatge.

S’han de descartar altres causes de provocació de l’incendi: que sigui intencionada per obtenir benefici, sabotatge o venjança; com a part de l’experimentació durant la infància; deteriorament del judici associat a demència, retard mental o intoxicació per substàncies; esquizofrènia; episodis maníacs; trastorn disocial; trastorn antisocial.


Abordatge terapèutic

El tractament per a aquestes persones sol consistir en tècniques d’autocontrol, tècniques per al maneig de l’estrès i teràpia cognitiva per modificar les creences irracionals que desencadenen la seva conducta i que els porten a no admetre cap responsabilitat. Modificar aquestes idees i aconseguir que admetin que són responsables dels seus actes és fonamental de cara al tractament.

Altres tècniques apropiades són: la relaxació i l’entrenament en habilitats socials; coneixements de seguretat i supervivència respecte al foc.

Des de la perspectiva cognitiu-conductual, inicialment es pretén que la persona s’autoavaluï el grau de perjudici de l’acte comès cap a ell o cap als altres, auto-observi l’impuls que el desencadena, les sensacions físiques, els pensaments associats, etc. Després d’una rigorosa anàlisi s’entrena a la persona en tècniques psicològiques per controlar la impulsivitat i desenvolupar formes més adaptades per afrontar aquelles situacions.

En alguns casos s’ha utilitzat la Teràpia Familiar Breu, per modificar i reestructurar l’autoritat parental, modificant els patrons de comunicació i interacció entre pares i fills, i fins i tot fixant normes de seguretat i protecció per a la família.

La selecció de la millor estratègia d’intervenció dependrà de la severitat del trastorn i la intensitat dels símptomes, arribant fins i tot a recomanar l’hospitalització si és severa.

Contacta con nosotros