Problemes de la memòria per Evitació

Quan reflexiono sobre aquestes preguntes identifico positivament en elles els comportaments, la conducta i la manera de pensar o actuar que puc tenir jo o una altra persona i que són habituals al llarg de la vida:

• És una persona poruga i cohibida a l’hora de relacionar-se?
• Creu que totes les persones tenen qualitats superiors a les que pogués tenir?
• No s’atreveix a realitzar treballs tement les crítiques posteriors que pogués rebre?
• Creu que la gent li critica ferotgement en totes les situacions socials?
• Li preocupa molt no agradar a la gent?
• Evita el contacte íntim per por d’acabar sent ridiculitzat?
• Se sent tens i observat en les reunions socials?
• Li agradaria fer noves amistats tot i que li sembla impossible a causa de la seva por?
• Creu que la majoria de la gent té una mala opinió de la seva vàlua?
• Li falta confiança a l’hora de provar alguna activitat nova?

Breu descripció del trastorn

La CARACTERÍSTICA ESSENCIAL per a les persones amb Trastorns de personalitat per evitació és que són subjectes que mantenen un patró general d’inhibició social, uns sentiments inferiors i una hipersensibilitat a l’avaluació negativa.

Es manifesta al principi de l’edat adulta, però el seu inici es dóna en la infància sent nens tímids i retrets.

Les persones que pateixen aquest tipus de trastorns presenten un continu estat d’inquietud, desassossec, por, vacil·lació, impaciència reaccionant exageradament a qualsevol esdeveniment que interpreten com ridícul, com una crítica o desaprovació. Els genera una gran ansietat, no només qualsevol situació en què pugui qüestionar-se, sinó també temen el seu propi descontrol.

Eviten les activitats que impliquen relacions personals íntimes no perquè no vulguin tenir-les sinó per temor a ser ridiculitzats o avergonyits posteriorment, per desconfiança social. Es pot observar en això la clara conducta d’evitació d’activitats recreatives en grup, de visites socials, de festes o de participació en organitzacions comunitàries. Excessiva preocupació davant la certesa de no agradar als altres.

Busquen amenaces potencials en qualsevol relació social o laboral. Es refugien en la seva imaginació per aconseguir fantasiejar en la consecució de les seves activitats o relacions. Es perceben a si mateixos inadequats o inferiors socialment, el que fa que s’aïllin, devaluen els seus èxits i mantenen una persistent soledat i buit.

Preocupacions excessives sobre les relacions socials ja que les desitgen intensament però no són capaços d’iniciar-les, sempre per por. Són preocupacions constants que giren al voltant de si són o no socialment aptes, si tenen atractiu personal, si són inferiors als altres o si són persones irrellevants. Manifesten emocions tortuoses, normalment descriuen tensió, tristesa, ira, sentiments constants i confusos, oscil·len entre la por a la burla i el desig d’afecte.

Professionalment, la manca de seguretat els impedeix acceptar noves responsabilitats o treballs que impliquin relacions amb gent nova.

Ha de quedar clar que la raó de l’evitació de qualsevol activitat o relació en les persones que posseeixen aquest trastorn ha de ser la por a la crítica, reprovació o rebuig.

Aquests pacients solen desenvolupar trastorns afectius i d’ansietat, especialment fòbia social i ansietat generalitzada.

Ha de diferenciar-se de trastorn esquizoide ja que les persones que pateixen aquest trastorn no volen relacionar-se, les relacions els resulten indiferents, mantenen certa satisfacció per l’aïllament mentre que els que pateixen trastorns de la personalitat per evitació ho evita causa de la seva ansietat i al seu temor, encara que desitgen tenir relacions.

Es diferencia de la Fòbia social ja que en aquests són temors específics relacionats amb una actuació determinada. (P.e. por a parlar en públic). És a dir, en aquests casos el que evitaria són certes circumstàncies socials.

Abordatge Terapèutic

Els abordatges terapèutics de qualsevol trastorn mental o alteració de l’estat d’ànim o la conducta sempre han de ser realitzats per un professional en la matèria.

És difícil l’aliança terapèutica deguda a les conductes d’evitació, això va a comportar complicació perquè es comprometin amb el tractament, a més cal sumar-li la hipersensibilitat del pacient i el seu estat defensiu.

Les tècniques cognitius-conductual han de ser posades en pràctiques per abordar la conducta d’evitació.

Si cal es pot ajudar de la psicofarmacologia que en principi rebaixi l’ansietat que va associada a aquestes conductes, per a això caldria derivar-lo al facultatiu o especialista que coordinadament juntament amb el desenvolupament de la teràpia prescrigui el fàrmac i la dosi adequats al moment.

En primer lloc ajudarem a identificar els esquemes cognitius disfuncionals i mitjançant tècniques de reestructuració ajudarem a normalitzar els pensaments desadaptatius, les pors a les crítiques i al rebuig.

Desenvoluparem un programa per treballar l’evitació cognitiva, conductual i emocional ja que aquestes persones no només mantenen conductes d’evitació externes sinó també internes, eviten pensar sobre temes que li produeixen ansietat, eviten conductes i eviten emocions i sentiments incòmodes.

Aquests pacients tenen un dèficit d’habilitats a causa de la pobresa de les seves experiències socials, per a això elaborarem Programes d’Habilitats socials i assertivitat que comportin formes adequades de relacionar-se, fer noves amistats i aprofundir en les existents, inclosa habilitats socials no verbals, contacte ocular, somriure, postura).

Recalcar que no es tracta d’eliminar les conductes, sentiments, emocions que produeixen ansietat sinó augmentar les eines d’afrontament cap a les situacions que són negatives. Una persona no cau bé a tots amb els que es relaciona, aquest rebuig ha de ser avaluat com a part de les relacions socials.

La fase final de la teràpia ha d’incloure un programa de prevenció de recaigudes, és important preveure la facilitat que hi ha en aquests pacients de tornar als seus patrons de conductes evitatives, per tant per prevenir les recaigudes hauríem de treballar tant en l’esfera conductual com a la cognitiva, és a dir, en els seus processos de pensaments.

Sempre s’ha de considerar en qualsevol actuació que es dugui a terme que és comú a tots els trastorns de personalitat la manca d’autoconsciència que tenen els pacients, ja que vindran a consulta normalment derivat per un familiar o persona propera, aquest fet és molt important a l’hora de l’abordatge terapèutic i l’estratègia a seguir en el desenvolupament de les sessions.