Trastorn Delirant

Pensa que pot estar sent enverinat, perseguit o espiat o alguna cosa que vagi en contra teva? O d’algú proper?Té un do especial? És amic/a d’alguna persona de gran importància en la societat? Creu que la seva parella li és infidel encara que la seva parella sempre li doni alguna raó per explicar les seves sospites? ¿Té alguna idea o creença per la qual els altres li diguin que està molt equivocat i no hauria de pensar així? Fa quant temps que experimenta aquestes situacions? ¿Li generen un malestar de molta intensitat? Amb quina freqüència li passa? ¿Té al·lucinacions d’algun tipus: veu, escolta, sent, olora alguna cosa que els altres diuen que no hi ha res? Fa quant de temps li passa això?


Breu descripció del trastorn

La característica essencial del trastorn delirant és la presència d’una o més idees delirants. Seria la creença indestructible que un pensament és real, però que segurament estigui basat en un fet real i que s’hagi interpretat erròniament. Persisteixen durant almenys 1 mes i no té esquizofrènia. Es poden donar al·lucinacions que acompanyen els deliris. L’activitat normal no es veu alterada excepte pel malestar que generen aquestes idees delirants.

Tipus de deliris:

  • Tipus erotomaníaco: deliri que una altra persona, normalment d’un estatus superior, està enamorat d’ell/a.
  • Tipus de grandiositat (megalomania): deliri sobre tenir un talent extraordinari, poder, coneixement, o una relació especial amb un déu o una persona famosa.
  • Tipus celotípic: deliri que la parella sexual està sent infidel.
  • Tipus persecutori: deliri d’estar sent tractat amb mala intenció: espiat, enverinat, perseguit, etc. També pot referir-se a algú proper.
  • Tipus somàtic: deliri que la persona té algun defecte físic o alguna malaltia.
  • Tipus mixt o no especificat: quan el deliri no pertany a cap d’aquestes categories.

Símptomes destacats:

  • Problemes de parella, laborals o socials per les idees delirants.
  • Estat d’ànim irritable o deprimit.
  • Brots d’ira o comportament violent.
  • Al·lucinacions olfactives i tàctils.
  • Problemes legals.
  • Comportament marcat per l’enfrontament amb institucions polítiques i judicials.

Generalment, el trastorn delirant comença a mitjans de l’edat adulta o alguna cosa després. Sol ser un trastorn crònic, encara que sovint es produeixen variacions pel que fa a la intensitat de les creences delirants. En altres casos hi pot haver llargs períodes sense que hi hagi símptomes, seguits de recaigudes. Però també, el trastorn pot desaparèixer en uns pocs mesos, sovint sense recaigudes.


Proposta d’abordatge terapèutic

Caldria tractar de modificar les idees delirants. Això es basaria en analitzar les diferents interpretacions que poden tenir els fets, situacions i els sentiments que ens generen, és a dir, fer psicoeducació sobre com s’influeixen els pensaments, amb les emocions i les conductes entre ells i com podem modificar-los. Transmetre que cap interpretació és absolutament certa i que es pot reformular, qüestionar i analitzar.

En resum s’intentaria:

1) reconèixer el deliri com una creença i no com un fet objectiu. Diferenciant que, encara que s’hagi basat en una idea real el que s’ha fet ha estat fer una interpretació errònia i distorsionada.

2) advertir que el deliri representa una reacció i un intent de donar sentit a l’experiència/situació que es viu.

3) entendre que molts dels problemes que pateixen van units al deliri.

4) rebutjar el deliri substituint-lo per una explicació alternativa que sigui menys pertorbador o que generi menys problemes.

Explicar a la família i persones properes en què consisteix aquest trastorn, com es produeix i què es pot fer per no empitjorar les idees delirants o generar situacions conflictives i així millorar la convivència i generar un sentiment de seguretat i control.

Contacta con nosotros