Trastorn Factici

¿Necessita fingir símptomes d’una malaltia per rebre atenció de l’entorn, especialment mèdica? Ha pres algun medicament de manera intencionada per fingir una malaltia? Quan això passa, té la necessitat de mentir per tapa-lo? ¿Per rebre atenció especial, utilitza als seus fills, en el mateix sentit?


Descripció del trastorn

Es tracta d’una malaltia mental en què una persona fingeix o produeix de forma intencionada, símptomes físics o psicològics. Inventa una malaltia o lesió, per tal d’assumir el paper de malalt, podent fer ús de substàncies psicoactives per tal de simular malalties mentals. Utilitzen la dramatització a l’hora d’explicar la seva història i tenen una tendència patològica i incontrolable a mentir tant en els símptomes com en la seva història mèdica.

El curs dels trastorns facticis pot ser d’un o més episodis però generalment és crònic. Quan són descoberts davant evidències dels seus símptomes facticis, poden negar-ho o abandonar l’hospital (si estan hospitalitzats) i el curs de les seves hospitalitzacions pot portar-los a altres ciutats, estats i fins i tot països.

La Síndrome de Munchausen consisteix en una simulació repetida de malalties físiques, usualment agudes, aparatoses i convincents, per una persona que vaga d’un hospital a un altre a la recerca de tractament. En el trastorn factici no especificat, Síndrome de Muchausen per poders: és una forma de maltractament infantil en la qual un dels pares indueix en el nen símptomes reals o aparents d’una malaltia per obtenir atenció mèdica que, d’una altra manera seria innecessària.

S’inicia al començament de l’edat adulta. Està relacionat amb història de falta de cures i possibles abusos.

Són molt freqüents les queixes de dolor i les demandes d’analgèsics.

Es pot confondre amb altres trastorns (Diagnòstic diferencial): Trastorns somatomorfs (símptomes reals no subjectes a control voluntari); Simulació (repertori de símptomes físics o psicològics fingits o produïts de forma intencional amb la finalitat d’obtenir una fi tangible).


Abordatge terapèutic

Hi ha una sèrie de característiques comunes en aquest tipus de trastorn, que faciliten el seu diagnòstic, com la incongruència dels signes i símptomes amb la malaltia en si, l’evolució amb millores i empitjoraments referents a l’ingrés o la perspectiva de l’alta, la resposta poc congruent al tractament i l’aparició durant l’ingrés de nous símptomes somàtics o psiquiàtrics similars als d’altres pacients.

Hi ha poca experiència sobre el tractament del trastorn factici amb símptomes psicològics. Ja que molts d’aquests pacients presenten símptomes depressius o ansiosos, és adequat intentar el tractament corresponent amb antidepressius o ansiolítics. Els antipsicòtics també s’han utilitzat amb l’objectiu d’incidir sobre la impulsivitat i els trastorns de conducta associats, tractar símptomes psicòtics breus i reactius que poden coexistir.

És recomanable el tractament per evitar reforçar positivament o negativament les conductes de malaltia. La confrontació és un tractament útil si es realitza de forma no agressiva, oferint al seu torn una interpretació de la seva conducta: petició d’ajuda, dificultat d’enfrontar-se a problemes vitals d’importància. Afavorint l’adherència del pacient al tractament psiquiàtric, el que permet tractar la psicopatologia real subjacent i així evitar tractar la queixa o els símptomes motiu de la consulta.

Contacta con nosotros