Trastorn Negativista Desafiant

Sovint té rebequeries? Habitualment discuteix amb els adults? ¿Desafia als familiars i incompleix les ordres rebudes? Molesta deliberadament altres persones? Culpabilitza a altres de les seves males pràctiques? Munta en còlera fàcilment? ¿L’actitud desafiant l’afecta en la relació amb altres companys, i/o en les habilitats acadèmiques?

Descripció del trastorn

Els nens que pateixen aquest trastorn es caracteritzen perquè mostren una actitud d’oposició constant i evident cap a tota figura d’autoritat, ja siguin pares o mestres. Posen a prova una i altra vegada els límits que els ha marcat, constantment ignoren les ordres, solen molestar intencionadament a altres persones agredint verbalment, s’enfaden amb facilitat i són inflexibles a l’hora de passar per alt qualsevol circumstància que pugui derivar en discussió. Fan un ús exagerat de les paraulotes, trenquen les regles i normes de conducta socialment esperades per la seva edat i tendeixen a culpar altres dels seus actes. Es manifesta sempre en el context familiar, pot manifestar-se o no, en altres contextos com l’escola. Aquest comportament és molt evident cap als adults o companys de molta confiança. Aquest trastorn sol manifestar-se abans dels 8 anys i no més tard de l’inici de l’adolescència i provoca un deteriorament important en l’activitat social, acadèmica o laboral. A més comporta problemes de baixa autoestima, poca tolerància a la frustració, deficients relacions socials i eventualment baix rendiment acadèmic.

Ha de distingir-se del trastorn disocial, de trastorns de l’estat d’ànim, de trastorns psicòtics i del TDAH. Cal tenir en compte que les dificultats en la comprensió del llenguatge en ocasions pot provocar el no compliment de normes, per falta d’entesa.

Abordatge terapèutic

Aquest trastorn ha de tractar des de 3 perspectives diferents. En primer lloc a nivell individual, partint de tècniques cognitives i conductuals, es va a intentar augmentar la capacitat del nen d’afrontar els problemes i intentar resoldre’ls de la millor manera possible. Per això és imprescindible corregir les habilitats comunicatives, les de control d’impulsos i alhora aprendre a gestionar les emocions. En segon lloc cal una teràpia amb la família amb l’objectiu d’augmentar la comunicació entre els seus membres i procurar que les interaccions siguin més positives i satisfactòries. L’educació d’aquests nens és complicada i pot arribar a produir sentiments nocius, així que és de vital importància treballar amb els pares perquè se sentin compresos, rebin suport i mètodes per actuar correctament en la criança d’aquests nens. Finalment també resulta eficaç la utilització de tècniques grupals amb nens d’edats semblants i units pel mateix problema ja que els ajuda a desenvolupar habilitats interpersonals. S’usen tècniques per aprendre amb models que actuen correctament, interpretant rols o realitzant autoinstruccions, és a dir, anar verbalitzant el que s’ha de fer en cada moment perquè sigui correcte.