Trastorn Reactiu de la Vinculació

Té dificultat per establir vincles? Li resulta complicat donar mostra d’afecte a altres persones? A vegades mostra afecte a persones que no coneix? Habitualment rebutja la persona que el cuida? Evita el contacte físic amb altres persones? Sovint prefereix estar sol? Presenta somni excessiu? Sovint té la mirada fixa?

Descripció del trastorn

Aquest trastorn es caracteritza per una alteració de les relacions socials en la majoria de contextos, ja que el nen no és capaç de crear vincles amb persones del seu voltant i a més s’ha de donar abans dels 5 anys d’edat. Generalment s’associa a una cura inadequada i a una desatenció de les necessitats bàsiques que poden tenir com a conseqüències dificultats en les interaccions socials, en els hàbits d’alimentació, en la seguretat física i retard en el desenvolupament. Existeixen 2 subtipus:

• Tipus inhibit: El nen es mostra incapaç d’iniciar la major part de les interaccions socials i respon a elles d’una manera inadequada per al seu nivell de desenvolupament, mostrant una barreja d’acostament i evitació.
• Tipus desinhibit: S’aprecia un patró de vinculacions imprecises, ja que el nen es mostra sociable sense tenir en compte si coneix o no a les persones que té al davant, indistintament.

En aquest trastorn és freqüent trobar nens que mostren conductes apàtiques, tenen la mirada fixa i perduda, el plor feble, el to muscular sol ser pobre, tenen poca destresa per a l’ús de les mans, sol dormir en excés i en general es pot apreciar una marcada falta d’interès pel món que els envolta.

S’ha de diferenciar de retard mental, del trastorn autista i d’altres trastorns generalitzats del desenvolupament.

Abordatge terapèutic

És de vital importància fer una profunda avaluació, ja que la gravetat i el curs del trastorn varien, segons les característiques individuals del nen i de la persona que en té cura, la manca de relacions socials, la quantitat de temps que ha estat el nen descuidat i l’edat del nen en el moment de la intervenció. Tenint en compte els diferents factors es pot establir un pla de tractament el més adequat possible a cada situació, però hi ha aspectes que en qualsevol cas s’han de tractar. L’objectiu prioritari és garantir que el nen estigui en un ambient segur i pugui satisfer les seves necessitats físiques i emocionals bàsiques. A continuació s’ha de proporcionar assessorament als familiars més propers, procurant informació sobre la importància del vincle afectiu, sobre la comprensió de les necessitats de l’infant i com poden millorar les seves habilitats per afrontar el problema. Cal tenir present que en aquest trastorn quant abans s’identifiqui el problema i es modifiquin les condicions que contribueixen a la incorrecta atenció del nen i de l’entorn deficient, més augmenten les possibilitats que desaparegui.